Beatriz Doria: “És molt satisfactori poder treballar del que t’agrada i exercir una gran tasca social”

D’aquí a pocs mesos et convertiràs en jutgessa. Què sents quan t’ho diuen?

És una satisfacció personal enorme. M’he estat preparant durant els últims sis anys per això, així que quan vaig aprovar no podia ser més feliç. De fet, això és una de les coses que et diuen mentre estàs estudiant, que l’aprovat compensa tot l’esforç i tot allò a què has hagut de renunciat. I és així.

Com descriuries el procés?

L’oposició és un camí molt dur, amb pujades i baixades constants. És un compromís que afecta també la teva vida personal, que queda en suspens durant un temps, així que el treball psicològic és importantíssim. Es tracta d’una lluita amb tu mateix.

I no sempre es guanya, entenc.

Hi ha moments durs i moltes caigudes, però el més important és no rendir-se mai. Els mals moments estan permesos però mai et pots donar per vençut, l’èxit és sens dubte resistir. Quan no et ve de gust, quan creus que no val la pena mantenir l’objectiu, has de continuar i persistir-hi. L’oposició és molt temps a un rendiment molt alt i això és difícil de mantenir.

Quin altre factor consideres que és imprescindible per a tot opositor?

L’entorn familiar és clau. És necessari i fonamental el suport de les persones més pròximes i el respecte per la teva feina. Tot i que que si cal tenir alguna cosa és paciència, molta paciència.

En vas haver de tenir també amb l’arribada de la pandèmia.

En el meu últim any, van suspendre els exàmens orals i això va fer que s’allargués encara més el procés. Tot es va envoltar d’incertesa, que és sens dubte el pitjor enemic de l’opositor.

En qualsevol cas, finalment ho vas poder tirar endavant. Quins són els passos següents a partir d’ara?

Ara mateix soc a l’Escola Judicial i a partir del desembre començaré les pràctiques tutelades amb un magistrat durant sis mesos. A partir d’aquí, acabarà la formació i aniré a la primera destinació de la meva carrera judicial.

Sona bé.

Em fa molta il·lusió tot el que vindrà, és com un somni fet realitat. És molt satisfactori poder treballar en el que t’agrada i més si s’exerceix una gran tasca social.

Quan es va gestar aquest somni? Va arribar quan estaves a la Facultat o després?

Sempre m’havia agradat la idea de ser jutge, així que vaig començar Dret a UIC Barcelona amb aquesta voluntat. Al llarg de la carrera vaig anar dubtant, però finalment a quart em vaig decidir. Vaig tenir la possibilitat de fer pràctiques tant en un despatx d’advocats com en els jutjats i vaig veure clarament que aquest últim seria el meu terreny.

Al final ho serà.

Me’n recordo del tracte pròxim amb els professors de Facultat i que alguns fins i tot em van animar a emprendre aquest projecte, per la qual cosa haig d’estar-los agraïda. Guardo un gran record de la Universitat.

Què els diries a tots els alumnes que ara estan estudiant el Grau i que poden preveure l’opció de fer una oposició com la teva?

Els diria que és un camí molt dur però que val molt la pena. Com més t’esforcis i més et sacrifiquis, més curt serà aquest camí. A més a més, l’experiència és enriquidora personalment, ja que t’ajuda a conèixer-te a tu mateix i a desenvolupar moltes virtuts que fins ara no coneixies.