Gal·la Chabot

La Gal·la Chabot (Infermeria, 2023; màster universitari en Urgències i Emergències Sanitàries, 2024) és infermera de quiròfans a la Clínica Corachan. En aquesta entrevista comparteix com el seu pas per UIC Barcelona li va proporcionar eines clau per al seu desenvolupament professional i li va ensenyar la importància del tracte humà amb els pacients i les seves famílies, i també exposa els aprenentatges que va adquirir en els diferents entorns hospitalaris. A més, reflexiona sobre les competències tècniques i socials imprescindibles en la seva feina, la seva visió sobre l’evolució tecnològica en la infermeria i els seus plans de futur en l’àmbit sanitari.

• Qui és la Gal·la Chabot? Com et defineixes i què et motiva en el dia a dia?

Soc una persona que sempre ha tingut moltes ganes de menjar-se el món, amb molta ambició tant personal com professional. De primeres, puc semblar seca o seriosa, però en el fons tinc un gran cor i moltes ganes d’ajudar tothom. En el dia a dia em motiva estar amb la meva família i els meus amics i el desig de créixer i aprendre una mica més cada dia, sense oblidar-me dels altres. I sempre que puc, m’escapo de viatge per conèixer una nova destinació.

• Quins aprenentatges de la teva etapa a UIC Barcelona han estat més importants per al teu desenvolupament professional?

UIC Barcelona m’ha ensenyat molt. No sabria per on començar. Quan estava a punt de fer 18 anys vaig entrar en el grau en Infermeria. Vaig arribar-hi sent una nena que tenia clar que volia treballar en el món sanitari, però sense ser realista del que això implicava. El primer any ja ho vaig entendre, perquè va començar la pandèmia de la covid i em vaig adonar que ser infermera no només significa posar vies o administrar medicació, sinó que també implica cuidar els pacients i les seves famílies en moments difícils. Crec que això és una de les coses més importants que he après a la universitat per al meu desenvolupament professional: que el tracte amb el pacient és el més important.

Però, clar, són cinc anys de formació, ja que també vaig fer el màster en Urgències i Emergències Sanitàries, i durant el màster puc dir que vaig aprendre moltíssim i vaig adquirir molts coneixements tècnics que m’han servit per a moltes coses. A més, en compartir-lo amb Medicina, adquireixes uns tecnicismes i una informació que potser no aconsegueixes en altres formacions.

• Quins aspectes fan que la teva feina en quiròfans sigui més gratificant? I desafiant?

Als quiròfans aprenc cada dia un cas diferent; no hi ha mai dos procediments idèntics. I això ho fa desafiant, perquè no saps mai què pot entrar per la porta. És clar que el procediment és igual, però la persona no, bé per la medicació que pren, bé la seva anatomia o, simplement, pel seu estat d’ànim. Però és un treball gratificant, perquè, quan et prens el temps de parlar-hi i t’expliquen la seva història, veus que, durant uns mesos en cirurgies una mica complexes, han hagut de “parar” les seves vides, perquè s’han trencat algun lligament creuat o perquè tenen un problema de cor. I t’adones que, per molt que molts pacients arribin espantats, tots et diuen que finalment podran tornar a fer el que feien abans.

Abans treballava a la sala de parts i ho compaginava amb l’UCI pediàtrica neonatal. Res a veure amb quiròfans. Aquestes unitats són el cor d’un hospital; allà acostumes a sentir-hi molts més plors de felicitat que de pena, i això és molt gratificant. Escoltar el primer plor d’un nen és el més bonic que he sentit mai, i veure uns pares feliços… és indescriptible. Per uns moments, comparteixes amb dos desconeguts el que segurament és un dels moments més bonics de les seves vides. I això no es pot explicar fins que ho vius. Et diria que l’UCI pediàtrica neonatal és una mica igual. Són moments més durs, evidentment, perquè ningú vol estar-hi. Però s’hi reparteix amor per tot arreu. Hi ha pares i mares, infermeres, TCAE i pediatres donant-ho tot per uns petits que ni tan sols saben què està passant.

• Quines competències consideres imprescindibles per treballar eficaçment en l’atenció a la maternitat i als nounats?

Les competències que considero imprescindibles són: unes tècniques correctes, perquè cal ser molt precís, ja que estàs treballant amb un dels perfils de pacient més fràgils. I també les habilitats socials, com l’amabilitat, la comprensió i l’empatia, sense les quals costa molt treballar com a infermera, i no només en l’atenció a mares i nounats, sinó en qualsevol unitat.

• En un entorn que evoluciona ràpidament amb noves eines i tecnologies, quin paper tenen aquestes en la teva pràctica professional?

Considero que la meva pràctica professional, per sort, continua sent la mateixa. Encara necessitem dues mans i una veu per poder fer la nostra feina. No veiem tant les noves tecnologies com, per exemple, un metge que fa una consulta per telèfon. Arribarà un dia en què els robots potser ens substituiran per fer una extracció, però de moment espero que no sigui així. Perquè si hi ha alguna cosa bonica en la infermeria és poder estar al costat del llit parlant amb cada persona que ens creuem en el dia a dia.

• Quins aspectes de la infermeria t’agradaria explorar o aprofundir en el futur?

En el futur, m’agradaria tornar a urgències; vaig fer el màster d’això i m’agradaria tornar-hi. Però, sincerament, no em tanco a explorar res. Al final, tinc la sort que tots els serveis en què he treballat o, fins i tot, he fet pràctiques, m’han agradat. Tot i això, si hagués d’escollir, m’agraden els serveis especials. I, finalment, cada vegada m’atrau més la gestió sanitària; és un camp que comença a generar-me interès i no descarto, d’aquí a uns anys, dedicar-m’hi.

• Una frase que et representi: “Viu la vida com si fos l’últim dia”.

• La teva música preferida: no tinc una cançó preferida, escolto de tot.

• El teu lloc preferit: el far de Favàritx, a Menorca, veient la sortida del sol.

Un llibre, pel·lícula o sèrie que recomanis: Anatomía de Grey, si ets sanitari i vols aprendre tecnicismes en anglès. Això sí, no facis cas de les tècniques!

Una anècdota del teu pas per UIC Barcelona: sens dubte, el millor record que tinc és quan a quart de carrera vam anar gairebé tots els de la classe a una casa rural i vam poder gaudir d’un cap de setmana junts. I a la universitat, durant la pandèmia, érem tres persones a classe, perquè a la tarda fèiem pràctiques a l’Hospital General; no havia vist mai la universitat tan buida, i espero no tornar-la a veure així mai més.