Joan Girbau

El Joan Girbau (Comunicació Audiovisual, 2013) és director de la productora audiovisual Artechnet, amb una trajectòria marcada per la combinació de sensibilitat artística, rigor tècnic i una clara vocació per explicar històries amb impacte emocional. En aquesta entrevista reflexiona sobre la seva evolució professional dins del sector audiovisual, el valor de l’aprenentatge universitari, l’experiència d’impulsar projectes cinematogràfics propis i els reptes creatius i ètics que planteja la irrupció de la intel·ligència artificial en la indústria.

• Qui és el Joan Girbau? Com et defineixes i què et motiva en el teu dia a dia?

No sé si soc la persona més indicada per definir-me. Penso que allò que soc queda perdut en algun punt entre el que crec que soc i el que els altres perceben que soc. I, tot i així, probablement seria incomplet. De mi diria que soc, en part, somiador i idealista i, en part, pragmàtic i resolutiu. Creatiu i caòtic i, de vegades, perfeccionista i ordenat. Una ànima a vegades activa, a vegades contemplativa, amb ganes d’escoltar i d’explicar històries al món que toquin el cor de les persones. La fascinació per la bellesa i per arribar a l’interior d’aquella realitat diferent per a cada persona em fa recordar quin és el propòsit que hi ha darrere de les pel·lícules: sobretot, entretenir i emocionar.

• Quins aprenentatges de la teva etapa a la universitat han estat més importants per al teu desenvolupament professional?

Professionalment i personalment, he après molt de grans professionals del sector cinematogràfic i publicitari; a més, diversos d’ells van ser professors meus a la universitat. En l’àmbit de l’exploració d’un tema i de la meva pròpia veu artística, vaig aprendre molt en narrativa audiovisual amb en Joan Marimón, i en llenguatge documental, amb en Ricard Mamblona, tots dos directors de cinema en actiu. De narrativa visual, vaig aprendre molt en direcció de fotografia i en direcció de cinema, i com la llum, el moviment, la intenció i tots els elements al nostre abast afecten la manera com el públic percep la història que li estem explicant. El mateix passa amb la narrativa musical, amb la Isabel Villanueva vaig aprendre que la música no només serveix de manera estètica perquè funcioni localment en una escena, sinó també com a unitat que genera una relació emocional i intel·lectual amb l’espectador. En l’àmbit més pragmàtic, en producció audiovisual, vaig aprendre molt amb l’Arturo Méndiz (que, a més de ser un gran productor, ha guanyat un Goya, Cannes i ha estat nominat als Oscars). M’agradaria mencionar que tot això es reaprèn i es completa un cop surts al món real. Podria citar més persones, però, sobretot, és d’agrair que molts professors siguin professionals en actiu. Es nota que coneixen la teoria, però saben quan la pràctica demana sortir del manual.

• Després de deu anys al sector audiovisual, com descriuries l’evolució de la teva carrera i els fets més rellevants?

Al principi, quan vaig sortir de la universitat, no tenia ni idea de què fer amb la meva vida. Crec que és una sensació força generalitzada en acabar el món universitari, i especialment en el sector audiovisual. Vaig començar treballant del que vaig trobar a prop de casa meva, a Girona, en una empresa pionera en cinema 3D. Allà vaig poder treballar amb material cinematogràfic de primer nivell: les Arri Alexa originals, òptiques, llums, diferents sales de postproducció de muntatge i color… Hi havia de tot. Quan va fer fallida, vaig decidir començar pel meu compte, amb vídeos molt breus per a amics i amics d’amics, amb una càmera DSLR dels meus pares. Més endavant, amb l’Albert Escuder, gran productor i bon amic —fundador de la productora Adauge—, vam començar el nostre camí plegats amb un parell de llargmetratges documentals en què no vam cobrar, però sí que vam aprendre molt. Els vam rodar entre Espanya i Itàlia (Rodando al Destino, 2016) i a Grècia (Faraway Land, 2018). Entre treballs més comercials i corporatius que fèiem cadascun pel seu compte, hem anat desenvolupant projectes amb històries que realment tocaven el cor i que ens interessava explicar. A poc a poc, ens hem anat forjant una trajectòria professional individual i, després, conjunta.

Penso que el camí ha estat una mica passar d’anar a cegues a començar a tenir dos dits de front per saber què fer i què evitar. A més, mentalment passes de l’eufòria, pensant com n’és de bonica aquesta professió artística, al desgast mental i emocional, de vegades desesperant. Tot i que cada projecte és únic, sempre tinc la sensació d’estar començant de zero, com si de sobte m’oblidés de tot i fos un principiant que intenta enfrontar-se a alguna cosa que li sembla nova (encara que ho hagi fet mil vegades).

• Hi ha algun projecte o treball que consideris clau en el teu desenvolupament professional?

En l’àmbit comercial, considero clau haver pogut treballar per a Mango. Durant el rodatge vam conèixer el Toni Ruiz, el director actual de Mango, i l’Isak Andic, el fundador del gegant de la moda, i va ser amb un antic professor de UIC Barcelona, amb el qual ens hem anat veient després d’acabar la universitat, el Carles Cardelús, un gran director i fotògraf. En aquella època, aquest gran client em va obrir moltes portes. En l’àmbit més cinematogràfic i d’històries reals, vaig rodar un petit documental a Uganda titulat Children of God. A més d’alguns premis i nominacions en festivals internacionals, va ser seleccionat i projectat al prestigiós IFFI-GOA, el festival de cinema més important de l’Índia. I tant en l’aspecte professional com en el personal, començar a treballar amb l’Albert a Rodando al Destino i a Faraway Land ha estat clau, no només perquè he après molt professionalment i artísticament, sinó perquè gràcies a aquests projectes he conegut un dels meus millors amics. El 2025 vam estrenar Solo Javier als cinemes, amb en Josepmaria Anglès, un altre amic i col·laborador en els dos últims projectes. Actualment, estem preparant un projecte molt interessant sobre un determinat arquitecte de Barcelona.

• Des de la teva experiència, quins són els canvis més importants que ha viscut la comunicació audiovisual en l’última dècada?

Els aspectes tècnics i creatius estan en evolució constant. La tècnica canvia a un ritme elevadíssim: totes les marques competeixen per oferir alguna cosa millor que les altres en un temps rècord. A cada fira de càmeres i llums apareixen novetats més trencadores. Marques com Blackmagic posen a disposició del cineasta independent càmeres molt assequibles i amb una qualitat espectacular (si saps com treure’n el màxim partit). Aquesta competència agressiva en el cinema low cost ha permès democratitzar el material de càmera i llum i fer-lo accessible a moltes més persones que volen obrir-se pas en aquesta indústria per explicar històries.

En la part creativa i narrativa, com més pel·lícules veus i analitzes, més aprens. Un pla o una tècnica que suscita una emoció o una sensació, que genera en tu una reacció respecte a la trama i al personatge que estàs seguint, l’estudies i després l’apliques al teu projecte. Penso que les plataformes digitals són una gran eina per poder veure grans pel·lícules i en gran quantitat. És cert que, per poder oferir volum, moltes produeixen molt contingut, i sovint és només això: contingut. Però entre pel·lícules “normaletes” apareixen grates sorpreses com La sociedad de la nieve, de J. A. Bayona, o Sirat, d’Oliver Laxe, tots dos grans directors, als quals admiro i agraeixo haver-los pogut conèixer personalment i conversar-hi.

El meu germà Andreu és doctor en IA i treballa a Tòquio; és molt bo. Sempre busca estar a la frontera del seu àmbit de coneixement, tenint en compte l’aspecte ètic del que fa. Hem tingut moltes converses i és conscient de les dues cares de la moneda de la IA. Tot i que indiscutiblement és una eina tècnica molt potent, com ens afecta en el present i com ens pot afectar en el futur? Penso que la IA pot significar un gran canvi no només en la indústria audiovisual, sinó en el món en general. Deixa obert un repte cultural, intel·lectual i moral que caldrà explorar detingudament entre tots perquè no acabem com a Wall·E o al districte 13 d’Els jocs de la fam.

• Com és dirigir una productora audiovisual en plena revolució de la intel·ligència artificial?

Quan vaig començar estava sol. Després, ja fa uns anys, vaig crear Artechnet com a associació i productora audiovisual per la necessitat de tenir una marca amb la qual treballar en equip amb altres persones. Els meus pares em van ajudar i donar molt suport. Penso que la IA és una eina potent, però que allà on hi hagi ànima i una creativitat humana profunda i treballada, on hi hagi una tècnica fusionada amb una intuïció i una consciència, serà difícil que la IA hi arribi. És cert que és brutal per realitzar efectes especials digitals.

Amb la democratització del material audiovisual que comentava abans, la IA democratitza els efectes a l’estil Hollywood, caríssims de fer, i els posa al servei d’aquells que tenen grans idees, però als quals els límits tècnics els impedien tirar endavant les seves produccions. Tot i que sempre soc partidari de l’artesania audiovisual, com diria l’Òscar, un productor amic meu, crec que la IA és una eina útil, però difícilment tindrà l’ànima d’una tècnica de rodatge o d’una interpretació feta per éssers humans. Les subtileses que aporta no només la tècnica, sinó també la intuïció, són coses que la IA no entendrà. A més, el cinema és un art col·laboratiu. També considero perillosa la IA com a eina, ja que apunta a anar automatitzant (i, en conseqüència, reduint) llocs de treball. Treure la feina a persones que han estudiat durant anys amb esforç i suor pot generar molta frustració.

• Una frase que et representi: “Estima i fes el que vulguis”. Tot i que després s’obre una pregunta interessant… què és estimar?
• La teva música preferida: dubto entre “A Close Friend”, de James Newton Howard, i “The Letter That Never Came”, de Thomas Newman. O “No Time for Caution”, de Hans Zimmer. Realment hi ha música espectacular pertot arreu.
• El teu lloc preferit: una muntanya de gespa verda amb un arbre solitari al cim, veient la posta de sol amb un cel amb alguns núvols tenyits de vermells, roses, taronges i blaus, sense que es vegi què hi ha a l’altra banda, amb una suau brisa de primavera bufant.
• Una pel·lícula o sèrie que recomanis: Un seguit de desgràcies catastròfiques de Lemony Snicket (2004), la pel·lícula de Brad Silberling amb Jim Carrey i Jude Law, i amb una música espectacular de James Newton Howard.
• Una anècdota del teu pas per UIC Barcelona: no soc gaire d’anècdotes, però recordo amb molta il·lusió i agraïment l’acte de graduació amb els companys i amics de classe, i la meva família animant des del públic. Fer el discurs i que tant les persones de la meva classe de Comunicació Audiovisual com les de la carrera de Publicitat em comentessin que s’hi van sentir representades i emocionades… em va encantar. I com vam gaudir després al sopar i al comiat de l’etapa universitària. I, per descomptat, tots ens vam sentir molt agraïts, perquè des de la universitat algú va aconseguir que el nostre padrí fos ni més ni menys que J. A. Bayona, just quan acabava d’estrenar Lo imposible i havia guanyat el Goya a Millor Director. Jo anava pensant: “El director de L’orfanat m’ha donat el diploma i estic parlant amb ell!”.