Laia Mariné

La Laia Mariné (Ciències Biomèdiques, 2022) desenvolupa actualment el seu doctorat en Medicina a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on investiga la integració de dades òmiques per millorar el pronòstic de pacients amb ictus isquèmic. En aquesta entrevista comparteix la seva vocació per la recerca translacional, l’interès per la genètica aplicada a dades reals de pacients i les competències clau que ha anat desenvolupant al llarg de la seva trajectòria acadèmica i científica.

• Qui és la Laia Mariné? Com et defineixes i què et motiva en el teu dia a dia?

Actualment, soc estudiant de doctorat en Medicina per la UAB i faig la meva tesi doctoral a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, centrada en la integració de dades òmiques per avaluar el pronòstic funcional de pacients que han patit un ictus isquèmic. Visc a Sant Sadurní d’Anoia, al Penedès. M’encanta la muntanya, però també valoro molt viure a prop del mar.

Des de petita volia ser metgessa. Sempre m’ha apassionat entendre què passa dins del cos humà i com aquest coneixement pot ajudar a curar. Per aquesta curiositat vaig decidir estudiar Ciències Biomèdiques, una formació que m’ha permès aprofundir en els mecanismes de la malaltia i en possibles opcions de tractament, especialment en patologies com l’ictus, amb la idea que aquest coneixement pugui arribar a les persones i contribuir a millorar la seva qualitat de vida.

Per tot això, em definiria com una persona curiosa, amb moltes ganes d’aprendre i de transformar aquest aprenentatge en quelcom útil per als altres. La meva motivació diària és continuar aprenent i saber que, amb el temps, aquest coneixement es podrà traduir en una millora en el tractament dels pacients.

• Quins aprenentatges de la teva etapa a UIC Barcelona han estat més importants per al teu desenvolupament professional?

Crec que la meva etapa a UIC Barcelona, durant els quatre anys de carrera, es pot dividir clarament en dues fases.

Els dos primers anys de carrera van ser força caòtics. Encara no tenia clar com estudiar, com afrontar els exàmens ni com compaginar les pràctiques amb l’estudi. Aquella etapa em va ensenyar a gestionar la frustració i a acceptar que no sempre les coses surten com un espera. Amb el temps he vist que aquest aprenentatge és clau, especialment en una etapa com el doctorat, en què els resultats no sempre són immediats i cal saber tolerar la incertesa.

Tercer i quart de carrera van ser molt diferents. Ja havia après com estudiar i com treure profit de les assignatures. Vaig començar a organitzar-me millor, a prioritzar i, sobretot, a gaudir més del que feia. Tot i ser una etapa amb molta càrrega de treball i menys temps lliure, vaig aprendre a optimitzar el temps, a “treure hores d’on no n’hi ha” i a mantenir la motivació, fins i tot en moments de molta exigència.

En conjunt, el meu pas per UIC Barcelona em va donar eines molt importants per al meu desenvolupament professional: capacitat d’organització, gestió de la frustració, constància i, sobretot, el fet d’aprendre a gaudir del procés, fins i tot quan no és fàcil.

• Què et va impulsar a especialitzar-te en genètica avançada?

En realitat, no hi va haver un únic detonant, sinó un interès que es va anar construint de manera progressiva. La genètica sempre m’havia cridat l’atenció; de fet, el meu treball de final de batxillerat ja estava centrat en el cribratge prenatal en sang materna.

Durant les pràctiques de la carrera, que es van convertir en el meu Treball de Final de Grau, vaig treballar a l’Hospital del Mar en un grup d’edició genètica amb CRISPR. Allà vaig aprendre tècniques per modificar l’expressió gènica en cèl·lules mare (stem cells), una experiència que va confirmar el meu interès per continuar aprofundint en genètica.

Durant el màster vaig continuar en el mateix grup, consolidant aquestes tècniques, i vaig començar a treballar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en el grup en què estic actualment. Allà vaig començar a treballar més directament amb dades de pacients i a participar en reunions de l’International Stroke Genetics Consortium, un fet que em va permetre entendre el potencial de la genètica aplicada a malalties reals i el seu impacte clínic.

A partir d’aquell moment, vaig tenir clar que volia orientar la meva carrera cap a la recerca translacional, treballant amb dades de pacients i genètica aplicada, i fer el pas al doctorat va ser una decisió natural.

• Quines competències són fonamentals per investigar en un àmbit tan exigent com la genètica humana?

Des del meu punt de vista, per investigar en genètica humana —i en realitat en qualsevol àmbit— és fonamental tenir pensament crític i una bona comprensió del problema que es vol resoldre. No es tracta només de generar dades, sinó de saber-les interpretar, qüestionar-les i entendre quina pregunta científica hi ha al darrere.

També és clau ser una persona organitzada i metodològica, especialment quan es treballa amb grans volums de dades i projectes a llarg termini. A això s’hi suma la capacitat de treballar en equip, quelcom imprescindible en genètica humana, en què la recerca és clarament multidisciplinària. Cada perfil aporta un coneixement diferent i saber col·laborar, comunicar i aprendre d’altres especialistes és essencial perquè el projecte avanci.

Des d’un punt de vista més tècnic i científic, considero molt important tenir una bona base en biologia molecular, així com un coneixement sòlid de la malaltia que s’està estudiant, els seus processos fisiopatològics i els buits de coneixement existents, per poder-hi aprofundir.

A més, quan es treballa amb dades de pacients i grans cohorts, és molt important tenir nocions sòlides d’estadística i un bon coneixement d’epidemiologia, tant per analitzar correctament els resultats com per interpretar-los i extrapolar-los a l’àmbit poblacional.

Amb el ritme accelerat de la innovació científica, quines tendències o avenços consideres especialment rellevants per a aquest camp?

Avui dia, amb el volum i la complexitat de dades amb què treballem, crec que els avenços en aprenentatge automàtic (machine learning) i intel·ligència artificial són especialment rellevants. Cada vegada generem més dades, tant òmiques com clíniques, i no sempre n’hi ha prou amb les eines tradicionals per integrar-les i extreure tota la informació que contenen.

Aquestes metodologies permeten identificar patrons complexos que no són evidents a simple vista, integrar diferents tipus de dades i millorar la capacitat predictiva, un aspecte clau quan es treballa amb pronòstic, risc o resposta al tractament.

A més, crec que aquests avenços són especialment importants, perquè ajuden a apropar la recerca a la pràctica clínica. Ben aplicades, aquestes eines poden contribuir a prendre millors decisions, a estratificar millor els pacients i, en última instància, a avançar cap a una medicina més personalitzada i basada en dades, que és cap on es dirigeix el sector.

• Un cop acabis el doctorat, quins nous projectes o àmbits t’agradaria explorar?

Encara em queda una mica per acabar el doctorat, però m’agradaria continuar en la línia de la genètica i la medicina personalitzada. M’agrada molt la recerca, però sento que m’agradaria estar una mica més a prop del pacient.

M’agradaria explorar àmbits en què pugui combinar recerca i pràctica clínica, i veure com tot el que he après en genètica i anàlisi de dades pot acabar tenint un impacte més directe en les persones. Crec que és aquí on trobo més sentit al que faig.

• Una frase que et representi: “No es crea res gran dedicant-hi només el temps que et sobra”.La teva música preferida: pop espanyol dels anys 2000.

• El teu lloc preferit: el Penedès.

• Un llibre, pel·lícula o sèrie que recomanis: Cómo hacer que te pasen cosas buenas, de Marian Rojas.

• Una anècdota del teu pas per UIC Barcelona: quan ens van tancar el grau just abans de començar la carrera. Després el van tornar a obrir i, finalment, la vam poder cursar. Diria que és l’anècdota que recordem tots els de la meva promoció.