María Carcaboso

La María Carcaboso (Periodisme, 2023) és corresponsal i editora a la delegació de l’Agència EFE a Bangkok. En aquesta entrevista, la María comparteix com el seu pas per UIC Barcelona li va permetre desenvolupar curiositat, adaptabilitat i capacitat de comprendre diverses perspectives, unes competències clau en el món del periodisme internacional. Reflexiona sobre la seva transició d’estudiant a professional en ciutats com Tòquio i Bangkok, els reptes i les oportunitats de cobrir informació des del sud-est asiàtic i les claus per ser una comunicadora eficaç en un context global. A més, aborda el paper de la immediatesa i les xarxes socials en l’actualitat periodística i els seus interessos en polítiques públiques i relacions internacionals, i comparteix anècdotes, fonts d’inspiració i experiències personals durant la seva etapa universitària que van marcar el seu desenvolupament professional.

• Qui és la María Carcaboso Abrié? Com et defineixes i què et motiva en el teu dia a dia?

Em definiria com una persona amb curiositat constant per entendre el món. Gairebé tot em pot arribar a interessar si em permet aprendre alguna cosa nova, tant trobant mirades diferents en converses quotidianes com a través del contacte amb nous països i cultures que m’acosten a altres realitats.

En el meu dia a dia, em motiva especialment tenir objectius i la meva feina. Moltes vegades penso en la sort que això suposa. Treballar en una redacció comporta estar contínuament en contacte amb temes nous i molt dispars entre si, cosa que encaixa amb aquesta curiositat de la qual us parlava. Com a corresponsal, un dia treballes en temes d’economia internacional i l’endemà en desastres naturals. L’abast és tan ampli que pots tenir una visió general de moltes matèries diferents.

• Quins aprenentatges de la teva etapa a la universitat han estat més importants per al teu desenvolupament professional com a periodista?

Si miro enrere, m’adono que l’aprenentatge més important va venir, sobretot, de les interaccions amb les persones amb les quals vaig coincidir durant els quatre anys de carrera. Des de professors —amb alguns dels quals segueixo en contacte— i companys de classe que ara són bons amics fins a persones que vaig conèixer durant les pràctiques, els voluntariats o, fins i tot, a la cafeteria de la Universitat.

Coincidir amb gent tan diversa et permet veure el món des de diferents perspectives i t’acosta a maneres molt diverses d’entendre la vida. Vaig gaudir molt escoltant i impregnant-me de les seves experiències i de tot el que tenien per explicar, i crec honestament que aquesta riquesa de contrapunts —que, per sort, he pogut ampliar amb les meves experiències posteriors a l’Àsia— t’ajuda a desenvolupar-te millor en diferents contextos.

• Et vas graduar el 2023 i en poc temps has treballat a Tòquio i Bangkok. Com ha estat aquest pas d’estudiant a professional?

Per a mi va ser un procés molt natural. Vaig començar a EFE quan estava al quart curs de carrera, amb una beca de formació periodística de l’Agència i la Fundació ”la Caixa” que ha marcat la meva trajectòria fins ara. Entre l’octubre i el juliol del meu últim curs vaig fer pràctiques a la delegació d’EFE a Barcelona, i a aquest període en va seguir un altre —també de pràctiques— a Tòquio. Allà vaig tenir un contracte temporal i, un cop finalitzat, vaig passar a l’oficina del sud-est asiàtic i Oceania, que funciona també com a Taula d’Àsia.

Per això dic que la transició va ser molt natural i va respondre, en gran manera, al que esperava, ja que aconseguir aquella beca per formar-me i, posteriorment, treballar a EFE era un objectiu que tenia clar fins i tot abans de començar la universitat.

• Quines són les claus per ser una bona comunicadora en un context global?

No crec que hi hagi una única fórmula d’èxit per ser-ho, perquè cada context, per molt global que sigui i interconnectat que estigui, té les seves particularitats i és el resultat —de vegades fins i tot fortuït— de molts factors que convergeixen. El que t’ajuda a ser un bon comunicador o periodista a Washington segurament és molt diferent del que necessites per ser-ho a Jerusalem, Madrid o a qualsevol altra ciutat.

En qualsevol cas, hi ha una cosa que sempre tinc molt present. Un dels meus primers caps a EFE, Paco Niebla, em va dir el meu primer dia de pràctiques: “No es pot ser bon periodista sense ser bona persona”. Crec sincerament que tenir aquesta premissa present et pot ajudar a ser millor professional i recordar-te, de tant en tant, per què et dediques a aquesta professió amb vocació profundament social.

• Com és el paper del corresponsal avui, en un món d’informació immediata i xarxes socials?

Necessari. Viure permanentment connectats de vegades genera la falsa percepció que podem entendre completament realitats a milers de quilòmetres sense ser-hi, però explicar històries des d’on s’originen no és comparable amb res.

La immediatesa i el volum d’informació que gestionem s’ha multiplicat amb les xarxes socials i internet en general, la qual cosa augmenta l’exigència de rigor i ens obliga a ser gairebé quirúrgics a l’hora de seleccionar, contextualitzar i verificar el que expliquem.

És innegable que les xarxes també han obert finestres d’oportunitat. Les històries que expliquem tenen més visibilitat, ens ajuden a contactar amb fonts i a fer-nos mapes mentals més amplis sobre el que passa, i també han obert camí a noves narratives, entre moltes altres coses. Hi ha riscos evidents que tots coneixem: la desinformació, la immediatesa excessiva amb què a vegades els usuaris publiquen informació sense contrastar, el mal ús de tecnologies com la intel·ligència artificial… Entre tot aquest soroll informatiu, el corresponsal aporta quelcom insubstituïble: la capacitat d’explicar la realitat amb matisos i context, amb contrapunts i anàlisi.

• Quins reptes i oportunitats trobes cobrint informació des del sud-est asiàtic?

En aquesta regió, el repte principal amb què m’he trobat té a veure amb les fonts i amb l’accés a informació clara i estructurada, com la que trobava a les dues ciutats on vaig viure abans, Barcelona i Tòquio, on està molt més institucionalitzada. Això, tot i que redueix el desordre, també té un revers: ofereix un marc ja construït, et marca d’antuvi què és rellevant i com està explicat. La manca d’aquest marc en diversos països del sud-est asiàtic és un repte evident, però al mateix temps t’obliga a buscar més, preguntar millor i cercar el que realment té rellevància informativa.

Aquí són força habituals el que a la redacció anomenem balls de xifres, especialment quan cobreixes desastres naturals o conflictes armats, com el que mantenen actualment Tailàndia i Cambodja. A això s’hi suma l’enorme diversitat lingüística de la regió, que aporta una riquesa cultural immensa, alhora que alenteix alguns processos.

Un altre repte important, i més general, és que el focus mediàtic d’Espanya i l’Amèrica Llatina —d’on són la majoria de clients mitjans d’EFE i, per tant, de lectors de les nostres informacions— no són a l’Àsia. El centre de l’agenda internacional no és aquí i treballem perquè es comprengui per què aquesta part del món importa. Però, de nou, hi ha l’altra cara de la moneda: no estar sotmès a la hiperexposició mediàtica d’altres regions et permet explicar amb més pedagogia qui són els actors que hi estan implicats i quines són les claus del que passa… Tothom sap qui són Donald Trump o Nicolás Maduro, i els corresponsals a Washington o Caracas no els han de presentar en cada peça; al sud-est asiàtic, en canvi, aquest exercici de contextualització absoluta és imprescindible.

En l’aspecte personal, ser aquí és una oportunitat enorme. Informar des d’una regió tan diversa, complexa i poc explicada t’obre molt la mirada. De les últimes cobertures, vaig gaudir molt de la cimera de líders del sud-est asiàtic (ASEAN) i països aliats a Kuala Lumpur (Malàisia) a finals d’octubre. Van ser quatre dies intensos en què vaig seguir de prop figures com Trump, Lula da Silva o António Guterres, entre d’altres.

• Quines històries o projectes t’agradaria explicar o emprendre en els pròxims anys?

M’interessen molt els camps de les relacions internacionals i el desenvolupament i, tot i que estic treballant, intento no deixar de formar-me. Ara mateix, per exemple, estic matriculada en un curs de public policy. És molt bonic entendre com es dissenyen i s’implementen les polítiques públiques.

Tinc clar que no m’agradaria deixar d’escriure mai i publicar un llibre és una de les meves fites, però la vida professional et pot portar a seguir camins que no havies previst ni imaginat. Amb el pas del temps, sorgeixen nous interessos i n’afloren d’altres que potser estaven latents i, en aquest sentit, les polítiques públiques i els organismes internacionals són espais on crec que podria aportar.

Sento que encara em queden alguns anys de continuar fent el que faig ara a l’Àsia, tot i que no necessàriament sempre des del sud-est asiàtic. La Xina, per exemple, em sembla interessantíssima.

• Una frase que et representi: “El saber no ocupa lloc”.
• La teva música preferida: últimament escolto molt Sabrina Carpenter i Olivia Dean.
• El teu lloc preferit: Tavascan, un poble al Pirineu català.

• Una pel·lícula o sèrie que recomanis: Homeland.
• Una anècdota del teu pas per UIC Barcelona: si hagués de triar una anècdota bonica, sens dubte triaria la graduació. Però també n’hi ha una de divertida de la meva promoció: el dia de la presentació, abans de començar el primer curs, cada grau s’havia de fer una foto subjectant un cartell amb el nom de la seva carrera. Van passar: 80 persones d’ADE, 100 persones de Dret, 50 persones d’Humanitats…, fins que va arribar el torn de Periodisme i ens vam presentar 9 comptats a la foto. Encara riem. Alguns diuen que no van arribar a fer-se la foto per la sorpresa i la decepció de veure quants n’érem de pocs, literalment tot el contrari del que un sol esperar de la universitat: un munt de gent nova per conèixer.